Barcelona Clàssica: Alexandra Soumm: la noia que vol canviar el món amb un violí

divendres, 2 de desembre del 2016

Alexandra Soumm: la noia que vol canviar el món amb un violí

Alexandra Soumm
Des que era adolescent, Alexandra Soumm, filla i néta de violinistes, ha estat considerada com un dels joves valors de l'instrument a Europa. Ara, amb 26 anys, aquesta francesa d'origen rus acumula ja més de 16 anys de carrera, amb col·laboracions amb orquestres i directors de tot el món.

Però Alexandra, moltes vegades qualificada de "prodigi" per les seves actuacions com a solista des de curta edat, no creu en la genialitat i encara menys en l'individualisme. Per a ella, la música, sobretot, ha de servir com a eina per construir un món millor.

El pròxim 4 de desembre actua a Barcelona, en el concert inaugural de temporada de l'Orquestra Camera Musicae al Palau de la Música Catalana, sota la direcció de Tomàs Grau, en un programa íntegrament dedicat a Piotr Txaikovski. En aquesta entrevista ens explica què espera del concert, com veu la seva carrera i per què creu que la música pot ajudar a canviar la societat.

Barcelona Clàssica: És la primera vegada que actues al Palau de la Música Catalana?
Alexandra Soumm: No. Vaig actuar fa ja gairebé deu anys amb l'Orquestra Simfònica del Vallès. Recordo que una atmosfera extraordinària. És un lloc únic ...

B.C. Com va sorgir la possibilitat d'actuar al costat de l'Orquestra Camera Musicae?
A.Ş. Va ser a través de la meva representant. Ella em va explicar que es tractava d'una orquestra molt jove i molt especial. I ara, després de l'experiència dels assajos, he vist que tenia raó. Els músics són molt frescos i reaccionen a tot amb rapidesa. Parlen molt entre ells i això és bo, perquè la comunicació sempre ajuda a millorar-ho tot. És molt més democràtic que tothom tingui veu i se senti important.

B.C. Interpretes el Concert per a violí i orquestra de Txaikovski. Com descriuries el teu paper com a solista en aquesta obra?
A.Ş. La música de Txaikovski és molt apassionada. Evidentment, també és molt complexa tècnicament. Per exemple, en aquesta peça destaca especialment el diàleg entre el violí i els instruments de vent: el mateix Txaikovski tocava el clarinet. Però el més difícil d'aconseguir és, sens dubte, la intensitat.

B.C. Ha estat Txaikovski un compositor important per a la teva carrera?
A.S. La veritat és que em sento bastant identificada amb ell, especialment perquè sóc una persona molt apassionada. Al cap i a la fi, també sóc russa!

B.C. ¿La vocació pel violí et ve de família?
A.S. Tota la meva família es dedica a la música. El meu pare és violinista, i el seu pare -el meu avi- també ho era. La meva mare, en canvi, és pianista. Als cinc anys, em van fer triar: "Què vols tocar? ¿El violí o el piano?" I em vaig decidir pel violí.

B.C. Així que el teu pare va ser el teu primer professor ...
A.S. Sí, ho va ser fins que als 9 o 10 anys vaig entrar al Conservatori de Viena. I era bastant estricte: per cada any que complia, afegia una hora més d'estudi diari, encara que, en el meu cas, m'agradava tant el violí que tampoc suposava una veritable obligació ...

B.C. Vas començar a destacar des de molt jove. Et sents identificada amb la descripció de "nena prodigi"?
A.S. No crec en el geni. Ningú no és diferent dels altres pel fet que hi hagi alguna cosa que se li doni molt bé. El que normalment s'anomena "prodigi" és algú que treballa més i  que té un cervell que va més de pressa en fer alguna cosa concreta. Però després hi ha un munt de coses importants que aquesta persona no sap fer. Per exemple, jo tenia habilitat pel violí, però, en moltes altres coses, com les matemàtiques, sóc un veritable desastre.

B.C. Sempre vas tenir clar que volies ser solista?
A.S. La veritat és que no vaig tenir elecció! El meu pare ho va decidir per mi ... [Riu] Mai no he tocat com a violinista d'orquestra. Si que he fet música de cambra, però va ser fa molt de temps, quan tenia quinze anys, més o menys.

B.C. En quin moment vas sentir que la teva carrera s'enlairava realment?
A.S. No crec que hi hagi hagut un instant concret. Només he participat una vegada en un concurs, el 2004, en la convocatòria Eurovision per a joves intèrprets, i hi vaig guanyar. Però no he tornat a fer-ho, tot i que crec que els concursos són bons per als músics: ajuden a marcar-se reptes i, de vegades, no hi ha una altra forma de fer-se conèixer. No obstant això, en el meu cas, l'evolució ha vingut poc a poc, com una successió de petites coses: un concert despertava l'interès d'un director i portava a un altre, i després a un altre... És semblant a quan els futbolistes diuen que una competició es guanya partit a partit. Per a mi, cada concert és igual d'important.

B.C. Per a tu són molt importants els projectes solidaris. Per què?
A.S. Quan vaig complir 19 anys, vaig començar a sentir que alguna cosa estava anant malament. Mirava al públic dels meus concerts i sempre veia el mateix: persones de mitjana edat i de bona posició. Faltava gent. On eren els joves? On eren les persones d'altres classes socials? Així que, amb dos amics, vam crear la fundació Esperanz’arts i vam començar a fer concerts en hospitals, escoles, centres socials, residències de gent gran ... Ara som 60 artistes col·laborant amb el projecte. Sempre tornem als mateixos llocs, perquè volem conrear el vincle humà entre els músics i les persones que ens escolten.

B.C. Per què? Què t'aporta aquest projecte?
A.S. El vincle humà és important per lluitar contra l'individualisme. Jo em sento responsable pel que passa al món. No tot el que passa és culpa dels polítics: nosaltres també hem d'assumir una part. No podem esperar que les coses se solucionin sense fer res.

B.C. Què opines dels sorprenents esdeveniments polítics i socials que estem presenciant durant aquests últims mesos?
A.S. Vivim en un món molt incert i la gent està farta. Farta de la corrupció, dels abusos financers de Wall Street, etcètera. Alguna cosa està malament. Tenim una tecnologia fantàstica, més escoles que mai en el món, més avenços científics per curar malalties, més consciència mediambiental... Però, des del punt de vista emocional o espiritual, no hi ha un equilibri.

B.C. ¿I com es pot aconseguir aquest equilibri? Hi ha esperança?
A.S. Si. Les noves generacions estan més conscienciades. Estic segura que hi ha una alternativa. I, sobre això, crec que l'art ha de tenir un paper important. La música no pot aportar només bellesa; també ha de servir d'ajuda per a concentrar-nos i començar a reflexionar sobre el que de veritat importa.

B.C. Entre les teves diverses experiències de col·laboració internacional, has tingut l'oportunitat de conèixer l'organització d'orquestres i ensenyament musical del Sistema, a Veneçuela. Què opines d'això?
A.S. Els nois i les orquestres són increïbles. És màgic el que fan. Però hi ha un costat fosc: per a participar-hi, cal ser amic del govern. No es pot triar. És l'única crítica que es pot fer. En aquest sentit, seria important que El Sistema pogués tenir independència econòmica.

B.C. On et portaran els teus propers projectes?
A.S. Tornaré a Espanya al març per actuar a Bilbao. I, mentrestant, tinc compromisos arreu del món: Brasil, Japó ...

B.C. A més de la música i dels projectes socials, quines altres inquietuds tens?
A.S. M'encanta la poesia. Llegeixo i escric per a mi. De moment, no tinc previst publicar res, però... qui sap?

[Actuació d'Alexandra en un concert d'Esperanz'arts]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada