Barcelona Clàssica: Elisabet Franch: “El solista de flauta estableix amb el públic un vincle molt especial”

diumenge, 10 d’abril del 2016

Elisabet Franch: “El solista de flauta estableix amb el públic un vincle molt especial”

La flautista Elisabet Franch és un cas atípic en el món de la música clàssica. Malgrat la seva vocació, va començar amb el seu instrument a una edat relativament tardana i ho va compaginar amb altres estudis fins que el seu evident talent la va portar a la professionalització. 

A més, enlloc de fer primer carrera a casa per després donar el salt internacional, va aconseguir plaça en l'Orchestra dell'Accademia de la Scala de Milà només acabar els seus estudis. Ara, ha tornat a residir al seu Sant Cugat natal, mentre rep ofertes per col·laborar amb orquestres i comença a desenvolupar projectes com a solista, com la gravació del seu primer disc, "Gypsy Airs" (que es pot comprar via web gypsyairscd@gmail.com o escoltar a Spotify). 

Elisabet s'està preparant per actuar pròximament al Brasil i al Carnegie Hall de Nova York, on interpretarà peces del disc. Així ens ha explicat com ha evolucionat la seva carrera fins a arribar al brillant moment actual.

Barcelona Clàssica: Com van ser els teus inicis amb la música?
Elisabet Franch:
Vaig començar a la meva ciutat, Sant Cugat, als set anys. Els meus pares em van deixar provar una mica de tot: ballet, música ... I jo veia que la música m'agradava molt i que tenia facilitat per aprendre diversos instruments. De fet, tocava el piano i el violí. Després, amb els anys, vaig canviar el violí per la viola.

B.C. I com vas arribar a la flauta?
E.F.
Va ser quan tenia 12 anys. A l'escola de música, sentia la flauta a la classe del costat i m'agradava tant que vaig voler aprendre. És veritat que era relativament més gran per començar amb un instrument, però també tenia més nivell musical i crec que això va ajudar. En un piano, toques la tecla i la música sona. Amb la flauta, no és tan fàcil.

B.C. Va ser llavors quan vas decidir que volies ser músic professional?
E.F.
En realitat, no. Ho vaig decidir molt més tard. De fet, vaig arribar a estudiar un curs de Comunicació Audiovisual a la universitat, encara que ho vaig acabar canviant pels estudis superiors a l'ESMUC. I allà vaig compaginar flauta i viola perquè, encara que a mi m'agradava molt la flauta, en les orquestres juvenils sempre em feien tocar la viola: flautes només hi sol haver dues i, en canvi, una orquestra necessita més violes. I hi ha més estudiants de flauta que de viola.

B.C. Després l'ESMUC, vas marxar a París per estudiar al Conservatoire National. Què va suposar per a tu aquesta etapa?
E.F. Em va permetre comparar el meu nivell amb el nivell que s'exigeix ​​a un professional, i això va resultar fonamental perquè decidís especialitzar-me en la flauta. No va ser fàcil: vaig haver d'estudiar moltíssim i el fet de viure a l'estranger em va fer créixer molt com a persona.


B.C. Però tot té la seva recompensa ... Després de París, t'esperava la Scala de Milà ...
E.F.
Quan estava a punt d'acabar els estudis a París, em vaig començar a preparar per a concursos i audicions. Una de les primeres va ser per a l'Acadèmia de la Scala de Milà, a la qual em vaig presentar sense cap expectativa. En realitat, vaig ser perquè em diguessin que no, per allò de que com més negatives tinguis, més aviat aconseguiràs un sí en algun lloc. Però vaig acabar aconseguint un contracte de dos anys. Al cap de 15 dies havia de marxar de gira amb ells a tocar a Rússia, en el Bolshoi! I encara hi havia d'acabar la carrera!

B.C. Què és el que més et va impactar de la teva etapa a la Scala de Milà?
E.F.
El primer concert va ser molt emocionant, tant que no vaig poder evitar posar-me a plorar. Tocàvem un programa d'àries d'òpera en una gira per Rússia, Viena i Holanda. I, de tots els directors que van passar, potser el que millor record va ser Gustavo Dudamel. Em va impactar la seva energia. En els assajos, és molt exigent, però també molt amable.

B.C. Què vas fer a l'acabar el contracte amb la Scala?
E.F.
Em vaig presentar a una audició a Portugal, per l'orquestra de la capitalitat cultural de Guimaraes, i vaig estar un any allà. Però em seguien cridant des de Milà per a col·laboracions esporàdiques. I una mica més tard, el 2014, em van convidar a l'orquestra simfònica de Haifa, d'Israel, per a una gira per Estats Units. Van ser 39 concerts en dos mesos! Després, vaig tornar a Sant Cugat, on actualment visc i des d'on segueixo fent col·laboracions amb orquestres.

B.C. Quan vas començar a plantejar-te la evolució de músic orquestral a solista?
E.F. En realitat, jo mai em vaig veure com a solista. Però van començar a passar coses que em van portar cap a allà i ara m'ho estic pensant seriosament, sobretot perquè el vincle que s'estableix amb el públic és molt especial. Persones que m'han vist actuar m'han dit: "respiràvem amb tu". És un instrument que implica concentració a molts nivells. Potser una de les més importants va ser guanyar l'any 2013 el Concurs Domenico Cimarosa, una de les poques convocatòries internacionals exclusivament dedicades a la flauta. Vaig aconseguir per unanimitat el primer premi i vaig tocar com a solista, per primera vegada a Europa, en un concert amb orquestra. També aquest any, Sir James Galway, un dels millors solistes de flauta de la història i un dels músics que més admiro, em va regalar un filtre d'or i platí com "Rising Star" en una convocatòria anual per a flautistes a Suïssa. És una rèplica de la seva i és la que faig servir ara.

B.C. Com sorgeix la idea de gravar un disc com a solista?
E.F
. Va ser arran de guanyar el Concurs Internacional de Música de Les Corts en 2015, en el qual un dels premis és l'enregistrament d'un disc. "Aires Gitanos" de Sarasate va ser una de les peces que vaig tocar. A més, quan vaig buscar la paraula "gitano" al diccionari, vaig llegir: "Membre d'una raça que viatja constantment". I vaig pensar: "Doncs jo dec ser molt gitana!" Em vaig identificar tant amb el terme que vaig decidir que li donés nom al disc.

B.C. Quines altres peces has inclòs al disc?
E.F.
Hi ha dues peces franceses, en record als meus anys a París, i altres dues italianes, per l'etapa a Milà. De Sarasate, a més de "Aires Gitanos", hi ha la "Fantasia" sobre el tema "Carmen". I ho he completat amb tres peces de Khatxaturian, que James Galway, que tan important ha estat per a mi, va editar i va versionar per a flauta. Galway va ser solista de la Filharmònica de Berlin amb Karajan ... i ho va deixar per fer carrera en solitari.

B.C. Quins són els teus propers projectes?
E.F. Estic preparant-me per anar al Brasil, al segon Curs Internacional de flautistes de Bauru, al qual m'han convidat per donar un concert, presentar el disc i impartir una masterclass. I l'1 de maig  debutaré al Carnegie Hall de Nova York, després d'haver guanyat el primer premi i distinció del jurat a International Woodwinds and Brass Competition American Protégé. Actuaré conjuntament amb el pianista Josep Buforn, que també em va acompanyar en el Concurs Internacional de Música de Les Corts i en l'enregistrament del disc. De fet, tinc previst que el repertori de Nova York siguin peces de "Gypsy Air"

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada